La veu mediterrània de Tonina i el talent de Michael Pipoquinha brillen a l’Eivissa Jazz
La contrabaixista nord-americana i el baixista brasiler enlluernen en la cinquena i última nit d’un festival que tanca amb un ple absolut al Baluard de Santa Llúcia
El taló de Tonina Saputo marca el compàs enmig del silenci: encara no ha sonat cap nota, però el concert de la contrabaixista acaba de començar. Amb un groove contagiós, l’hora de música que l’artista que fa una dècada va descobrir Javier Limón per al públic castellanoparlant va amarar els cors dels centenars de melòmans que varen pujar al Baluard de Santa Llúcia.
La darrera nit de l’Eivissa Jazz va confirmar que les cinquenes parts solen ser bones i, fins i tot, memorables. Com quan una part de l’audiència va alçar les veus per entonar l’estribillo de Quizás, quizás, quizás. Al backstage, Tonina dubtava si incloure algun bolero al repertori i, com manen els cànons del gènere, va mentir… a mitges. Perquè igual d’enganyosa fou la seda amb què va vestir temes propis i versions, tots oscil·lant entre l’arrel iberoamericana, els patrons rítmics afroamericans i la sal mediterrània.
Aquesta combinació s’explica revisant els orígens del trio que lidera aquesta filla d’angolà i siciliana. La guitarrista, una impressionant Ivy Alexander, és de Kenya. El bateria, un esplendorós Gianco Moncada, és de l’Equador. Potser per això, i perquè a Brooklyn, el gegantí barri on viu, Tonina sol utilitzar l’spanglish, gairebé no va cantar en anglès. Per introduir Como yo, una explosió pop sobre una base lleugerament cumbiera, el grup es va atrevir amb els versos més famosos de La Catalina: ponme la mano aquí/ponme la mano aquí, que la tienes fría. Les grans veus tenen ànima de copla, encara que empunyin un contrabaix i s’hagin criat a Saint Louis, Missouri. O, precisament, per això.
De la seva pàtria se’n va recordar Tonina per tancar el show, novament amb el baix elèctric caminant tòniques, per cantar-li a Donald Trump un tema en la segona llengua més parlada dels Estats Units amb el títol més que eloqüent: Serpiente. Va ser la penúltima marca d’una actuació que va acabar amb una versió de Smells Like a Teen Spirit personalíssima. El pròleg, un obscur pasdoble. El desenvolupament, expressivitat soul. El final, fanfàrria elèctrica gràcies a un gran solo de guitarra. La màgia del jazz és que Quintero, León i Quiroga i Cobain, Novoselić i Grohl poden influir en un mateix artista. Més que un caprici, un record d’una adolescència grunge: a l’high school, la primera banda on Tonina va posar els seus rínxols es dedicava a tocar versions de clàssics del rock. Per exemple, Led Zeppelin.
“Beleza!”, li diu Michael Pipoquinha a Saputo, Alexander i Moncada quan el trio baixa de l’escenari. Després, una cataracta en portunyol: més felicitacions, alguna apreciació i bons desitjos davant el concert que està per venir. El baixista brasiler i la banda que el precedeix es varen conèixer una estona abans, a la prova de so. La connexió va ser instantània. Pipoquinha i els seus músics, Thiago Almeida, als teclats; Mamah Soares, a la percussió; i Renato Galv, a la bateria, també varen néixer a mitjan anys noranta. És a dir, són just a la frontera entre mil·lennistes i generació Z. Són nadius digitals amb records indirectes de l’època analògica.
Una mescla que en el cas d’aquest artista nascut a Ceará, al nord-est brasiler, es va traduir en una sessió de virtuosisme on va extreure sons futuristes d’un baix de cinc cordes. El toca amb la destresa dels grans guitarristes; la vigília ho va demostrar al Jamboree barceloní. Vicent Tur, coordinador artístic del festival, va dir mentre escoltava un músic que tenia moltes ganes de programar: “Tots els baixistes de l’illa que avui no tenen concert, són aquí… o han vingut a la prova de so”. Llarguíssimes intros varen precedir els temes de Minha Pele, el primer àlbum amb lletres cantades de Pipoquinha. Els fragments en què va exhibir la seva veu de tenor varen ser els més celebrats per l’audiència. Hi abundaven els seus compatriotes; algun el va aclamar minuts abans que comencés el concert quan el va entreveure darrere l’escenari.
Després, en portuguès, Dalt Vila va fer una volta per l’univers sonor de Pipoquinha. Va clamar contra el racisme amb la peça que dona títol al disc, a tempo de funk. Va conèixer Mamãe Luiza, la seva mare. Va tremolar amb balades plenes d’escenes quotidianes, filles de la seva admiració pels cantautors. Va retre homenatge a Dominguinhos, acordionista, cantant, també nordestí i rei d’un dels ritmes que més han influït en la música popular brasilera: el baião. Va marcar la clau, tac, tac… tac, tac, tac.
Movent els malucs, el públic va descendir fins a la Marina i, encara que algun es va deixar caure més tard per la jam session del JazzTa Bé, es va acomiadar de l’Eivissa Jazz fins a l’any que ve. La música, tanmateix, no s’apagarà a la ciutat. En el viatge d’anada, molts varen escoltar un saxofonista de carrer tocant sota el Portal de ses Taules.
