L'avantsala del Saló de Plens de l'Ajuntament d'Eivissa acull l'exposició de l'artista Isabel Echarri 'Vida i mort de nou', que romandrà exposada fins al mes de desembre.
El regidor de Cultura, Pep Tur, ha afirmat que 'amb aquesta exposició homenatge continuam amb una programació del Museu d'Art Contemporani a Can Botino i que té un objectiu important, treure l'art de les mateixes fronteres del Museu.
Amb aquesta exposició a Can Botino el que es pretén és apropar l'art a la ciutadania, apropar les avantguardes del segle passat també als visitants perquè siguin conscients i puguin valorar la potència de l'art que s'ha anat fent a les nostres illes durant aquest temps'.
El regidor de Cultura també ha volgut destacar la feina que es fa des del MACE en la tasca de reivindicació i donar a conèixer l'art que ens envolta i ha animat a tothom que, durant aquest any que l'obra d'Isabel Echarri estarà a Can Botino, s'apropi a visitar-la.
Per la seva banda, la directora del Museu d'Art Contemporani, Elena Ruiz, ha destacat que Isabel Echarri 'és una de les figures més significatives dels pioners de les avantguardes del segle XX a Eivissa. Arriba a Eivissa als anys cinquanta i als darrers anys viu a Formentera'. Amb aquesta exposició 'se li fa un acte de justícia en reivindicar aquesta figura de la dona artista radical perquè pertany a una filosofia de l'art radical on vida i obra s'uneixen. La seva manera de viure i de crear conflueixen i és una oportunitat més, per part del Museu d'Art Contemporani, de posar de manifest que l'espai on es troba l'exposició, juga amb l'art d'una manera molt singular i especial'.
Per a la directora del MACE, Elena Ruiz, 'el significat de l'obra d'Echarri és la crisi de la vida. Estem en un moment vital que els artistes ens estan contant aquest moment crític que estem vivint com a societat i, tot i que les obres exposades han estat realitzades en 2021, tenen una absoluta vigència perquè ens estan parlant del concepte de la vida, la mort, qui som, és a dir, preguntes transcendentals'.
Text exposició directora Museu d'Art Contemporani d'Eivissa, Elena Ruiz:
Analitzar l'obra d'Isabel Echarri reiteradament és tenir la certesa que afloraran nous i determinants descobriments. El cabal comunicatiu no s'esgota sinó que es renova amb el pas del temps i la seua vigència es conserva com el primer dia.
La dialèctica entre forma i contingut, en el cas d'Echarri, és font de confusió moltes vegades, perquè el suport és tan substancial que es diria que les seues obres són més escultòriques que altra cosa; construccions i assemblatges on la matèria és en si mateixa el significat. No obstant això, els símbols, molt abundants, nodreixen i creen una extensa iconografia que al·ludeix una vegada i una altra a la vida i la mort com un tot unitari, com un tema recurrent i gairebé obsessiu.
L'evident hermetisme que cal desentranyar és ple de convenciments intel·lectuals de la mateixa autora, que treballa a cavall entre el reconeixement de les accions subconscients, tant com de la voluntat conceptual lliurement triada.
Fa molt va determinar crear amb paper o en paper. El paper com a substància bàsica es va constituir en un signe de reconeixement de personalitat i estil, i va refusar o va bandejar, al seu torn, el fet pictòric i tot formalisme. El paper manufacturat comporta un lent i artesanal procés que Echarri entén com a part de la seua obra.
El paper es diria fràgil, però la veritat és que també és fort i emmotllable, de manera que permet la formació de relleus, i en ser tan sensible als agents erosius pot incorporar matisos provinents de la casualitat, en una permanent i subtil transformació que va dotant les obres d'una vitalitat que va sumant valors, però que també és destructiva. Papers de tota classe de gramatges i textures diverses són susceptibles de ser perforats, solapats, superposats, esquinçats, doblegats o retallats, i conformen un repertori de continguts simbòlics molt sensibles.
Les presències objectuals i els textos poètics, sovint de Fernando Arrabal, fidel col·laborador per anys, componen unes narratives que permeten lectura i contemplació al mateix temps, i subtilment aporten un enorme cabal interpretatiu, permetent que tota una gamma de figures retòriques, com les metàfores i sobretot les al·legories, enriqueixin els significats.
Echarri tracta el blanc, predominant en la seua obra, no com un color sinó com una substància resultant de la calcinació de la matèria; tota una alquímia figurada en la font de llum i calor que és el foc; foc purificador i generador que sovint s'expressa en les seues obres mitjançant tocs de pa d'or o de sorra.
El concepte blanc té per a ella una estreta relació amb la cendra i la pols d'una gènesi, principi i fi de tot, i respon a una necessitat de figuració del mite de l'Ocell Fènix.
Els elements presos de la naturalesa com la sorra, les canyes, les branques, les fulles seques de pita o les fibres de palmera, ens indiquen la imbricació de l'artista en el seu context natural, en el seu hàbitat, a Formentera, però al mateix temps són humils components d'una plàstica que es diria se li ofereix instintivament i que apel·la a l'univers natural; a la vida.
La seua reiterada reflexió sobre la vida i la mort, que Echarri concreta simbòlicament en el joc dels escacs i també en el laberint espiral, la porta a manejar una narrativa al·lusiva al tauler, les ombres i les llums (caselles blanques i negres) i el discórrer dels camins i estratègies de les peces (alfersa, rocs, cavallers, bisbes o peons).
Aquesta exposició ha d'entendre's com una instal·lació conjunta. Recórrer-la permet recrear-se en el que té de viatge la vida humana, marcada aquesta pels temps i els números o les xifres que serveixen per a mesurar-los, a través sobretot de la memòria, a la qual Isabel Echarri ni pot ni vol renunciar.
És una invitació a transitar per un laberint simbòlic que té i no té principi ni fi. Tot són símbols: la circumferència, el quadrat, l'or, la sorra, els números i els rellotges. També és símbol la calavera, i un molt important, sobretot pel que té de cultural, ja que no sols s'associa a la mort directament, sinó al concepte del tempus fugit, molt tractat en les representacions de l'art barroc i de la Contrareforma i que aprofundeix en la idea de transcendència de l'esperit enfront de la matèria; sempre perible.
L'angoixa que emana dels plantejaments radicals de les obres d'Isabel Echarri es percep tant com la pulsió alliberadora que encarna un altre símbol volàtil i ascendent: el colom. Blanca i poderosa, irreductible i sempre viva, l'ocell, com si es tractés d'una Reina Blanca, aconsegueix suggerir-nos la idea d'un esperit que escapa del matèric per a esdevenir en etern i immanent en les esferes celestes.