Giorgio Pagliari

paglariGIORGIO PAGLIARI IN MEMORIAM | Del 19 de febrer 2016 al 19 de febrer 2017
(Roma, 1933- Eivissa, 2015)

Després d'estudiar a Roma i París, Giorgio Pagliari viatja a Espanya en 1959 i s'instal·la a Eivissa el 1960.
El 1961 fa la seva primera exposició a la galeria Ivan Spence i durant els seixanta se succeeixen les seves mostres a la galeria Carl van der Voort. (La fina intuïció de Carl, va captar sens dubte de seguida la sensibilitat exquisida de l'italià).
Fora d'Eivissa destaquen les realitzades a René Metrás (Barcelona) i a Juana Mordó (Madrid), ambdues en 1965.
El seu camí, però, estava traçat des del principi cap al silenci, la solitud creadora i el to baix i sord dels matisos delicats, allunyat del soroll i de les veus clamants i reivindicatives d'això que es diu èxit, glòria, fama o reconeixement.
No crec que tot això a Pagliari li interessés molt. Per contra el seu món creatiu necessitava i sembla alimentar-se amb la callada meditació que interioritza l'essencial, la contemplació pacífica de la natura i una serenitat transcendent que es concretava en una idea senzilla de l'existència. Tot això sens dubte compartit amb una dona excepcional- la seua- Lilli Kosola, delicada, tènue i subtil.
L'obra de Giorgio Pagliari, vista ara, amb la perspectiva i la distància que ens dóna saber que ens mira ja de lluny, resulta commovedora. Es mou lliure en els matisos i la temperatura mitjana. Rebaixa el color fins quedar-se sol amb els ocres, els grisos, els matisos més suaus de la gamma càlida. Altera la superfície amb pestanyes, solapes, adhesions i collages, escates superposades que premen la superfície plana i l'alteren. Treballa l'espai buscant la llum, els seus jocs i els seus contrastos. Descriu ones de paper i ritme regular, buscant baixos continus, harmonies i simpaties delicades i infinites. Sovint hi ha evocacions de les textures naturals, els elements orgànics del seu paisatge circumdant però sempre tamisat per la seva idea, el seu concepte de bellesa, de territori expressiu.