Sarah Nechamkin

Sarah Nechamkin

En exposició fins al 31 de desembre de 2013


Sarah NechamkinD'on prové la pintura de Sarah Nechamkin? La pregunta pot semblar fins i tot una mica absurda si s'interpreta literalment, perquè qualsevol podria contestar: d'ella mateixa, és obvi. Ningú negarà l'evidència, i així i tot, jo seguiria preguntant: Ja, però d'on prové Sarah Nechamkin? Quines són les seues arrels, les seues influències, les seues fílies, els seus orígens artístics, les seues escoles, les seues línies de força, el seu univers temàtic, el seu bagatge cultural...?

Perquè tot això i molt més serveix per entendre l'obra d'aquesta artista, i només quan s'obtenen les respostes és quan començam a albirar -i encara tímidament- el perfil del seu llenguatge i el seu cabal de comunicació.

Sarah Nechamkin era una nena que volia pintar, la vocació es despertà a Londres, on havia nascut el 1917, a redós de les faldes i les cançons de bressol que li cantava en hebreu la seua àvia russa. Imagin que tant aquelles melodies com les lletres serien molt descriptives i plenes de color i emoció. Els seus pares amaven la pintura i, a més, el seu oncle Boris era retratista. Prèviament al seu pas per l'Escola de Belles Arts de Chelsea, que decantaria el seu estil, rebé lliçons de Nana Youngman, professora de gran influència pels seus coneixements en pedagogia de l'art. A Chelsea rebé lliçons de professors que despertaren la seua capacitat imaginativa i la seua habilitat per abstreure formes i ponderar proporcions (Henry Moore); també allí adquirí els coneixements tècnics i estilísitcs (Graham Sutherland). Tot això,  a més de viure l'abandó del seu pare quan ella tenia sis anys, la terrible mort de la seua mare en un bombardeig i la d'altres familiars en camps de concentració nazis a la II Guerra Mundial.


Els seus primers passos els dóna en el camp de la il·lustració de contes i el disseny. També treballà un temps en el departament de publicacions de la National Gallery, com a professora a la Clapton Scondary School for Girls i com a infermera al West London Hospital.

El 1961 s'instal·la a Eivissa, aquí coneix qui més tard seria el seu marit i es dedica a pintar una fecunda visió de l'illa, els seus paisatges, les seues llunes, els seus ocells, els seus horts, els seus pobles (Sant Agustí, molt sovent) els seus camins i els seus misteris. O potser pintant el que hi ha darrere de tot això. Perquè l'obra pictòria de Sarah Nechamikin està impregnada d'ella, d'aqueix bagatge biogràfic d'arrels russes, jueves i angleses i d'aqueix bagatge cultural carregat d'art, contes, llegendes i somnis, no debades ha declarat sentir-se admiradora tant de Paul Klee com de Marc Chagall.

El tremp d'ou, emprat amb mestria per Sarah Nechamkin en la seua pintura, proporciona unes veladures blanquinoses que permeten, més que veure, albirar. Els paisatges van apareixent com si sortíssin d'un dia de boira i aqueix ritme d'andante és justament el que empra el narrador dels contes infantils que va a poc a poc construint i encaixant escenes i episodis, contenint l'emoció i la sorpesa amb la mesura justa. Es diria que Sarah Nechamkin està pintant  a cada quadre un conte, una fantasia, una pintura que és la il·lustració d'un sentiment final; aquell que emana de la història una vegada acabada. Per això no importen si les seues referències naturalistes i la seua fidelitat a l'escena són acadèmiques, perquè l'una i l'altra són del molt distinta naturalesa: les seues referències són sentimentals i la seua fidelitat emotiva. Sarah Nechamkin, en aquest sentit, no pinta el que veu sinó el que sent quan veu.

Les seues pintures d'ocells són molt més il·lustratives, s'hi nota molt nítidament i clarament la seua bona mà com a dissenyadora i dibuixant, i la qualitat d'observació i descripció, gairebé de naturalista. Però, de quina altra forma es pot pintar, no un ocell quasevol, sinó un verderol o una cuereta o una coablanca si no és detallant perfectament els trets que els fan recognoscibles? M'he adonat que a quasi tots els seus quadres apareix una lluna sobre la línia d'horitzó. Tal vegada sigui el sol. En qualsevol cas, un astre circular presideix les seues composicions quasi indefectiblement. Potser sigui el símbol que conté  l'encís, aqueix punt de misteri que se xifra en clau i que pot o, sense dubte, ha de tenir el sentit d'un valor constant en què es creu, com la fe en un mateix: la que Sarah ha tengut en ella en la seua vida de conte, en la seua tan llarga vida plena de creativitat i imaginació.